L’Institut Nacional de la Indústria (INI), entitat estatal espanyola, va crear en el 1989 Indra a través de la fusió d’INISEL, grup públic, i la CESELSA, corporació privada, amb l’objectiu d’agrupar tot el sector electrònic i informàtic de la indústria pública. En aquest moment l’empresa estava participada per la Societat Estatal de Participacions Industrials (40%), corporacions empresarials (40%) i el sector bancari (20%). Des de la seva creació, Indra generava pèrdues de forma continuada fins a 1999. Amb l’empresa sanejada i començant a obtenir beneficis, l’Administració de José María Aznar va vèncer les seves participacions estatals a diferents accionistes privats. Paral·lelament, el Ministeri de Defensa d’Espanya encarrega el desenvolupament electrònic de la majoria del seu armament en l’empresa. En el 2006 i el 2007, Indra obté les empreses Azeria i Soluciona passant de 6.360 treballadores en el 2000 a més de 31.000. En els últims 10 anys l’empresa ha crescut de forma ininterrompuda amb una taxa de creixement del 344%[1].
Indra és una empresa estratègica per al Regne del Marroc en el desenvolupament de les vies de transport del país a escala de passatgers, però també de matèries primeres dels seus territoris. El Marroc, no obstant això, considera part del seu territori el Sàhara Occidental, contravenint el Dret Internacional que afirma que el Sàhara Occidental és un territori pendent de descolonització i, per tant, el Marroc no té sobirania legítima sobre aquest territori, ni la seva població ni els seus recursos naturals. En aquest sentit, una de les raons fonamentals per a entendre l’ocupació del Sàhara Occidental per part del Marroc, és el benefici econòmic que extreuen de l’explotació dels seus recursos naturals, concretament fosfat, sorra, peix, entre altres. Les aigües adjacents del Sàhara Occidental són un dels caladors més rics de tot el món amb productes marins d’alta qualitat com el pop amb una alta demanda i preu en el mercat global. El desenvolupament de les infraestructures des del Marroc fins al Sàhara Occidental està orientada al transport d’aquestes matèries primeres. Ports, carreteres, aeroports, línies aèries, etc., són peces estratègiques a la matriu extractivista en el Sàhara Occidental, un sistema d’explotació de recursos naturals que no reporta cap benefici per a la població sahrauí que viu sota l’ocupació.
[1] Pozo., Alejandro, Simarro, Camino., Sabaté, Oriol. (2014) Defensa, Seguretat i ocupació com a negoci. Relacions comercials militars, armamentístiques I de seguretat entre Espanya I Israel. Novact. Pp. 45