Les corporacions multinacionals s’han convertit en grans vulneradores de drets humans i en còmplices de vulneracions del dret internacional humanitari. Cada vegada són més les agències internacionals, els observatoris ciutadans, les organitzacions no governamentals i la societat civil en general els que investiguen, denuncien i aporten proves de la comissió d’aquests de crims o de la seva col·laboració en els mateixos per part d’aquest tipus d’empreses.
Alguns dels casos més paradigmàtics es produeixen en Palestina i al Sàhara Occidental, on nombroses resolucions i sentències d’organismes internacionals han declarat que l’ocupació de tots dos territoris per part d’Israel i el Marroc respectivament, vulnera el dret internacional dels drets humans i el dret internacional humanitari (DIH) dels pobles d’aquests territoris. Les activitats necessàries per a fer efectiva aquesta ocupació es produeixen inevitablement amb la col·laboració de em preses multinacionals que obtenen ingents beneficis econòmics per això. Per qüestions de veïnatge, de mercat, de llaços històrics i d’altres motius politicoeconòmics, existeix una presència significativa en tots dos territoris de, o bé empreses espanyoles o bé d’unes altres que operen tant allí com al nostre país.
Aquestes empreses no sols es lucren amb totes les activitats que, de manera directa o indirecta, contribueixen a perpetuar i ampliar l’ocupació il·legal, l’apartheid en el cas de Palestina, i la consegüent explotació dels seus recursos naturals; sinó que a més són receptores, amb molta freqüència, de fons públics procedents de l’Estat espanyol i de les altres administracions autonòmiques, regionals i locals. Aquests ingressos adopten principalment la forma de contractes públics d’obres, serveis i subministraments, però també es transfereixen mitjançant la concessió de subvencions (provinents amb freqüència de fons europeus) o la signatura de convenis de col·laboració amb l’administració pública. Fins i tot de forma una mica més residual, però igualment reprovable mitjançant contractes de patrocini en els quals no hi ha guanys directes nets, com és cas dels patrocinis de molts esdeveniments artístics i culturals.
No obstant això, l’actual marc jurídic del dret estatal i europeu no proporciona les eines necessàries per a sancionar a les empreses que cometen aquestes vulneracions ni per a oferir una reparació suficient a les persones que les sofreixen. Excepte rares excepcions que veurem més endavant, les resolucions i sentències dels organismes i tribunals existents avui dia es limiten a assenyalar les actuacions dels Estats que comentin vulneracions de drets humans, però no jutgen els actes de complicitat de les empreses sense les quals, en moltes ocasions, les vulneracions no es podrien dur a terme. L’externalització i deslocalització de les activitats empresarials amb la consegüent dissolució de responsabilitats que facilita el món hiperglobalitzat i la incapacitat de les institucions estatals per a perseguir aquests comportaments, sobretot per falta de competències, compliquen aquesta labor. Tampoc no ajuda l’absència d’una normativa ambiciosa que doti de competències als organismes internacionals de justícia per a investigar, processar i castigar aquestes conductes o que permeti la creació de noves institucions encarregades d’aquesta tasca.