A càrrec de l’ Observatori de Drets Humans i Empreses a l’Orient Mitjà i al Nord d’Àfrica
Acabar amb la impunitat empresarial, començar des del que és de totes
En les darreres dècades d’hegemonia del model neoliberal, hem assistit a la progressiva concentració del capital en grans conglomerats empresarials amb un enorme poder econòmic, però també polític. El pes polític d’aquests grans conglomerats, que tenen la capacitat d’influir en decisions governamentals, posicionen homes i dones polítiques en els seus òrgans de direcció, i fan xantatge als estats amb les seves desinversions, es reflecteix especialment en la instauració d’un entramat de normes vinculants per als estats que garanteix la impunitat de les accions empresarials, atemptant contra els pilars de l’Estat de Dret i els drets humans més bàsics.
Les organitzacions de la societat civil fa anys que denuncien una violació sistemàtica dels drets humans per parts de les empreses i la gran dificultat per responsabilitzar aquestes mateixes corporacions pels seus abusos. Això es deu a la instauració d’un Dret Corporatiu Global i a la creació de complexíssimes cadenes de subministraments i grups empresarials que complica l’atribució de responsabilitats. Ens trobem per tant davant d’una autèntica arquitectura de la impunitat que blinda els interessos de les corporacions per sobre dels drets humans de les comunitats afectades i les persones treballadores.
La impunitat és la norma i no l’excepció. L’accés a la justícia i al remei efectiu segueixen essent una il·lusió per la majoria de víctimes de violacions i abusos. Aquestes situacions es donen de manera sistemàtica tant a Amèrica o a Àsia, com en el nostre propi àmbit mediterrani, on sembla haver-se normalitzat el benefici empresarial en zones ocupades com a Palestina o el Sàhara Occidental. En territoris ocupats, per exemple, empreses d’arreu es beneficien d’un accés als recursos naturals que no compta ni amb el vistiplau, ni beneficia les pròpies comunitats locals.
De fet, no és infreqüent que les grans empreses espanyoles estableixin acords o contractin els serveis d’empreses estrangeres que han estat condemnades o estan essent investigades per casos de violacions de drets humans, incloent crims de guerra. Grans empreses que són culpables de violacions de drets humans s’amaguen darrera la seva opacitat (l’anomenat vel empresarial) i s’excusen en la suposada innocència de les empreses matriu, que pretenen no tenir responsabilitat en les condicions en què filials o empreses subcontractades actuen.
Després de 6 anys de l’aprovació dels Principis Rectors de Ruggie, el nombre de vulneracions no ha disminuït, i les denuncies públiques o identificació d’empreses no ha suposat cap canvi d’actitud empresarial significatiu que avali l’auto-regulació i la idoneïtat de comptar tan sols amb principis voluntaris. L’activitat transnacional fa molt urgent establir mecanismes vinculants i efectius per controlar la cadena de subministrament de les empreses transnacionals, essencial per garantir el respecte dels drets humans.
Lleis com l’aprovada a França el març del 2017, tot i les mancances, posen mecanismes per a aixecar el vel corporatiu, per controlar la deguda diligència de les empreses i esperonar aquestes a restar vigilants a que en tota la seva cadena de valors, des de les inversions que els financen, les mines d’on extreuen les matèries primeres, fins al producte que arriba al consumidor, estigui lliure de violacions de drets humans.
Actualment, el món és ple de casos d’explotació infantil, esclavatge, crims al medi natural i als recursos dels que viuen comunitats senceres, però també casos de tortura, abusos sexuals, etc. L’Organització Mundial del Treball ens recorda que hi ha 25 milions de persones en situació de treball forçós.
Aquest impacte en els drets humans ens obliga a repensar un debat global alhora que local per identificar noves estratègies que permetin prevenir aquests abusos, desmantellar l’arquitectura de la impunitat i construir una cultura en l’àmbit empresarial de respecte dels drets humans com a actors socialment responsables amb el seu entorn i les comunitats on operen. Les sessions de treball en el si del Consell de Drets Humans de Nacions Unides per a la creació d’un Tractat internacional per a les empreses transnacionals o la Resolució 359 / XI aprovada pel Parlament Català el 2016, cristal·litzen els esforços per reforçar la governança global i els instruments de l’estat per assegurar que les empreses transnacionals respecten també els drets humans més enllà de les nostres fronteres.
La importància de la contractació pública
Davant d’injustícies globals que ens fan sentir impotents, una eina per començar a treballar des del refugi de la proximitat és promoure una contractació pública que respecti els drets humans en tota la cadena de subministrament. Una contractació pública coratjosa, creativa, i realment justa té actualment marge legal suficient per desenvolupar mecanismes que obliguin les empreses a dur a terme la deguda diligència en les seves actuacions i no tan sols a través de declaracions d’intencions o protocols segellats que sovint no tenen un seguiment efectiu.
Les administracions europees, estatals i locals han creat una infraestructura complexa per desenvolupar les diferents fases dels processos licitadors; des del seu anunci fins al seguiment del compliment dels requisits i funcions acordades entre l’òrgan adjudicador i l’empresa contractada. Tot això en el marc de la gestió eficient dels diners de les persones contribuents que tradicionalment prioritzava la selecció de l’oferta més barata entre les diferents ofertes licitadores.
Actualment, però, es reconeix en el marc sobretot europeu, com argumenta la Guia, que la contractació pública té una funció estratègica en la promoció “de pràctiques més sostenibles i respectuoses amb els drets humans per part de les empreses licitadores”. Les administracions públiques tenen també l’obligació d’exercir el “rol protector i vigilant d’aquests drets fonamentals”.
La Directiva europea 24/2014 sobre contractació pública suposa un canvi de paradigma en aquesta direcció. D’una banda, s’incorporen criteris socials i mediambientals com a paràmetres de qualitat de l’obra, subministrament o servei que s’ofereix. D’altra banda, l’òrgan adjudicador té ara la possibilitat de valorar qualsevol aspecte del cicle vida de l’obra, subministrament o servei que es pretengui adquirir, des de la seva producció fins a la seva destrucció, incloent processos específics de fases ulteriors del cicle de vida, fins i tot quan aquests factors no formin part de la substància material.
Aquests canvis legislatius a nivell europeu són el reflex d’una tendència global que planteja la contractació pública com a eina de transformació social i la defensa dels drets humans. Avui mateix, doncs, les administracions públiques poden començar a treballar per acabar amb la impunitat de les violacions de drets humans de les empreses transnacionals. Des de l’ODHE, veiem aquesta guia com un important pas cap a la transformació de l’economia, per tal que aquesta esdevingui realment una eina al servei dels pobles i la ciutadania, coherent amb els drets humans aquí i arreu.
La lluita a nivell global ve des de baix, des de les milers d’activistes que arreu del món es mobilitzen per intentar aturar, de vegades amb els seus propis cossos i les seves vides, les vulneracions i abusos que les empreses transnacionals realitzen en pro del benefici econòmic. Des de baix és doncs la lluita que s’inicia i és des de la comunitat des d’on es poden articular propostes més transformatives i coratjoses. És des de l’àmbit local on es poden articular propostes efectives, bones pràctiques i exemples que atorguin força, legitimitat i realitat a la lluita global.
Començar des de baix implica també establir mecanismes de participació i de coordinació entre les administracions públiques, els centres d’estudis, la societat civil, i les comunitats, per tal de garantir que l’economia està realment al servei de les persones, i que les empreses transnacionals no poden simplement dotar-se de grans equips d’advocats, de protocols, paperassa i segells privats que els ajudin a sobrepassar qualsevol mecanisme destinat a controlar i promoure el respecte als drets humans.
Més enllà de les regulacions que operativitzen la implementació dels drets humans, cal establir mecanismes i espais permanents de diàleg i participació de la població en les administracions públiques, democratitzar les estructures públiques. Treballar més estretament amb organitzacions i societat civil permet augmentar la sensibilització ciutadana, promoure bones pràctiques i, sobretot, evitarà enrocar-se en sentències judicials fermes per excloure certes empreses dels processos de contractació pública. Cal garantir que les comunitats puguin fer sentir la seva veu i que les administracions públiques l’escoltin de veritat.